Aquest any és el segon que fem el muntatge de la creu de maig. En aquesta ocasió, tots els cursos del col·legi, han retallat fulls de distints tipus i colors a fi d’elaborar una creu carregada de vida, de renovació, de canvis,…
3 de maig, festivitat en algunes localitats Espanyoles i internacionals, d’origen molt antiquíssim i misteriós.

Quin és l’origen del Dia de la Creu?

Els llibres litúrgics contenen dos festes dedicades al culte de la Creu: La Invenció de la Santa Creu, el 3 de maig, i l’Exaltació, el 14 de setembre. L’Exaltació, que commemora la dedicació de les basíliques de Jerusalem, és d’origen oriental i no va passar a occident fins del segle VII, a través del ritu romà.

La Invenció de la Santa Creu, en canvi, és commemorada des d’antic. A Espanya apareix en tots els calendaris i fonts litúrgiques mossàrabs, posant-la en relació amb el relat de la troballa per Santa Elena de l’autèntica Creu de Crist. Aquest relat figura en els passioners del segle X i pot resumir-se així: En el sext any del seu regnat, l’emperador Constantino s’enfronta contra els bàrbars a la vora del Danubi. Es considera impossible la victòria a causa de la magnitud de l’exèrcit enemic. Una nit Constantino té una visió: en el cel es va aparèixer brillant la Creu de Crist i damunt d’ella unes paraules, In hoc signe vincis («Amb aquesta senyal venceràs») . L’emperador va fer construir una Creu i la va posar al capdavant del seu exèrcit, que llavors va vèncer sense dificultat a la multitud enemiga. De volta a la ciutat, esbrinat el significat de la Creu, Constantino es va fer batejar en la religió cristiana i va manar edificar esglésies. De seguida va enviar a sa mare, santa Elena, a Jerusalem a la cerca de la verdadera Creu de Crist. Una vegada en la ciutat sagrada, Elena va manar cridar als més savis sacerdots i amb tortures va aconseguir la confessió del lloc on es trobava la Creu a Judes (després Sant Judes, bisbe de Jerusalem). En la muntanya on la tradició situava la mort de Crist, van trobar tres encreuaments ocultes. Per a descobrir quina d’elles era la verdadera les van col·locar una a una sobre un jove mort, el qual va ressuscitar al ser-li imposada la tercera, la de Crist. Santa Elena va morir pregant a tots els que creuen en Crist que celebraren la commemoració del dia en què va ser trobada la Creu, el tres de maig.

Tota aquesta història té, sens dubte, molt de llegenda, perquè l’emperador Constantino va ser considerat en l’edat mitjana occidental com a prototip del príncep cristià i se li va rodejar de multitud de relats fabulosos. A més, la celebració d’este dia és anterior al Passioner. En la Lex Romana Visigothorum, promulgada per Recesvinto l’any 654, i renovada per Ervigio en el 681, es menciona aquesta festivitat comparant-la, per la qual cosa es referix a la seua solemnitat, amb les majors de l’any eclesiàstic; i en el Leccionari de Sitges, compost cap a l’any 650, apareix amb el nom de dies Sanctae Crucis, sent este el més antic testimoni de la seua commemoració a Espanya. Des de la primera mitat del segle VII es té coneixement de l’existència a Espanya de relíquies de la Creu, concretament en sengles esglésies de Mèrida i Guadix. Finalment, cal afegir que el culte a la Creu en general és encara més antic, perquè sabem que l’any 599 es va celebrar en la Catedral de la Santa Cruz el II Concili de Barcelona, la qual cosa implica al seu torn una advocació anterior.

En canvi, de la celebració popular de la festa de la Santa Creu, la que més ens interessa, a penes hi ha dades antigues. Els primers testimonis que coneixem es remunten tan sols al segle XVIII, encara que este buit documental no implica necessàriament que la festa no existira des d’abans. En tot cas, pareix que la celebració popular de la Creu de Maig tal com hui la coneixem va aconseguir el seu màxima esplendor durant els segles XVIII i XIX, per a començar a decaure a principis del XX.

Aquesta festa, en el seu vessant popular, té en el centre una creu, de grandària natural o reduït, que s’adorna, en el carrer o en l’interior d’una casa, amb flors, plantes, objectes diversos (mocadors, cobertors, quadros, canelobres, etc.) i adorns elaborats.